dimarts, 5 de juny de 2007

He conegut una princesa

He conegut na Carme M. i n'estic tot alabat. Ahir, la meva vella closca de mol·lusc es va reblanir del tot i vaig deixar traspuar unes sensacions que creia oblidades. Ens avenim en moltes coses, però això no és l'important. Vaig sentir-me i l'hi vaig dir, com un pescador de perles o de corall vermell de l'illa de Sant Pere a Sardenya. Capbussant-me, una tarda en què l'atzar m'havia duit a la vorera, vaig trobar la perla més preciosa, com a mínim, de la Barceloneta. Sé que és poc habitual, en aquest ambient, fer públiques aquestes coses. El meu estat de benaurança és tan intens que em fa pensar que si el faig públic, crearé estats semblants arreu de la xarxa, encara que el meu bloc sigui un dels menys visitats del món. Alguna cosa arribarà de la força del meu sentiment.

11 comentaris:

Anònim ha dit...

Què en pot fer d'una princesa un mol·lusc republicà ?

Anònim ha dit...

Les princeses han tengut molt bona relació amb els amfibis, possiblement també amb els mol·luscs.

Anònim ha dit...

NO m'ho puc creure això, bé, més aviat no vull creure-ho, tot i que cada dia pots constatar que uns comptes fa s'ase i uns altres es traginer. Com és possible que es vulgui fer creure que hem d'arribar a la igualtat social, jurídica, llistes paritàries.... homes i dones, i encara tenim com a referents les princeses i els calàpets ? El primer que s'ha de fer és eliminar prínceps i princeses com a referents, excepte, per exemple, en pensar en la Bastilla. Sa putada és que encara hi hagi dones que s'emocionen si algú les diu princesa. En Mates ho fa amb la seva esposa. En vols prendre llum ? Una abraçada.

Mart de Garriga ha dit...

La veritat, anònim, és que crec que vas errat o errada. No cal eliminar les princeses com a referent per arribar a la igualtat social, jurídica, etc. De totes maneres, jo no hi crec en aquesta suposada igualtat, però és igual. Les llistes paritàries crec que són una "macana". Les rondalles, la literatura de tots els temps fa i farà servir les princeses i els calàpets. Tu has sentit dir princesa a en Mates? Devies ésser molt a prop. Segurament en Mates deu pixar, com jo mateix, i això no em lliga més amb la seva repulsiva persona. Una cosa és el cul i l'altra les témpores.

Anònim ha dit...

(No t'enfadis, mart de garriga, els comentaris que et fem -et faig- són una simple, senzilla, provocació, símptoma que el teu escrit ha provocat, si més no, una reacció. Som anònima, i no m'agraden gens aquestes "galanteries" moltes vegades promocionades per les dones que consisteixen a tenir-les contentes perquè es conformin amb la seva alegria eventual. Però no vull que tu hi estiguis d'acord, només faltaria, se suposa que saber mantenir un diàleg és senyal, entre d'altres coses, de poder anar pel món. Si t'ha ofès que anomenàs la teva princesa et demanaré disculpes fins que se't passi la ràbia. NO l'he sentit mai dir-li princesa a la seva esposa en directe jo en Mates, però ell no n'està empegueït de dir-ho i que en quedi constància escrita.) Una altra abraçada fora del parèntesi.

Anònim ha dit...

Llàstima, mart,........ Pensaves que si feies públic el teu estat de benaurança tan intens, crearies estats semblants arreu de la xarxa, encara que el teu bloc fos un dels menys visitats del món, i que alguna cosa arribaria de la força del teu sentiment.

Curiosament, l’estat creat ha estat tot el contrari del que pretenies, es pot constatar que el teu bloc sí que és visitat, i que la força del teu sentiment no ha arribat enlloc o gairebé enlloc.

Trobo molt simple pensar que només no dient princesa a una dona es resol el problema de la igualtat entre homes i dones –encara que també tinc la meva opinió vers la mateixa- així com encara més pensar que alguna dona NOMÉS s’emocioni perquè un home li digui princesa.

Em pots dir princesa sempre que vulguis, estimat, i ben tranquil•lament. Em preocuparia i molt més, bé, no t’ho permetria, que no em tractessis amb respecte, que no parlessis el mateix llenguatge amb mi que amb els homes que t’envolten, que m’amaguessis o que em menystinguessis,... Aquestes són les “galanteries” que a mi no m’agraden.

Molts petons,

La princesa

Mart de Garriga ha dit...

Bè, anònima, no estic gens enrabiat. Els marts tenim el llindar de ràbia molt alt, tal com estan les coses. Segurament ets una anònima jove i jo som un mart d'allò més antic. Gairebé diria que som un mart de l'Ancien Régime, perquè crec, com el príncep de Salina, que tot canvia una mica perquè no canviï res tant a Sicília com a Mallorca com a molts de llocs de la Mediterrània. El fet d'ésser galant no és reaccionari, per se, com tampoc fer servir denominacions monàrquiques. Na Carme és una princesa, la meva princesa i jo som el seu príncep. Tot això té poc a veure amb les igualtats i els alliberaments. Altrament seria tenir una princesa dins una gàbia, fermada amb una cadena, sense el seu consentiment.

Mart de Garriga ha dit...

Gràcies, princesa, per la teva comprensió i el teu suport, ben principescos.
Realment, sí que ha servit el meu missatge on manifestava la meva adoració per tu. Ha estat útil perquè qualcú s'animàs a intervenir i fer comentaris. Es veu que la resta de temes no interessaven a ningú, però tot d'una que tractes de l'amor ja està arreglat.

Anònim ha dit...

Em retiraré definitivament. No era la meva intenció, de cap manera, parlar d'amor, i molts menys encara fer sortir a la palestra el príncep i la princesa a declarar públicament el seu amor. La zoologia, pel mol·lusc o el calàpet, i la república versus la monearquia (sic) em semblen referents dels quals se'n poden dir coses ben interessants , però tot i que us donaré la meva enhorabona republicana, no tenc gaire interès a participar de la vostra joia amorífera. Així i tot, que sigueu molt feliços i mengeu .... una greixera de faves per exemple.

La cabra den Tòfol Gardanyo

Mart de Garriga ha dit...

Ai, cabreta de l'enyorat Tòfol Gardanyo. Em sap greu que et retiris, sobretot definitivament.
És cert que es pot parlar molt de mol·luscs, de calàpets, de repúbliques... i en voler ho podem fer.
Seguesc pensant però, que et vares errar, mesclant la Bastilla amb na Maria Antonieta i les princeses.
És com dir ètnita gitana, subsaharià, dona de color, discapacitat i dois consemblants.

Gatot ha dit...

Si serveix d'alguna cosa -segurament minsa- m'agradaria expresar que tot i ser un republicà convençut intelectualment, ateu per pròpia convicció i hedonista per aprenentatge propi, reconec que l'imaginari que transmetem en paraules sovint no és el mateix imaginari per a tothom.

Però és que precisament, en temes d'encisament, d'enamorament, de passions -com podria un galàpeg enamorar-se d'una humana?- l'imaginari és el que ens permet apropar emocions.

Mart, potser podria titllar d'agoserat pretendre "crear estats semblants de benaurança"... però certament has fet que el teu sentiment es transmeti molt més enllà del que habitualment es podria preveure.

Disculpa per la intromisió a casa teva, i rep les meves cordials salutacions des del Gironès.