Per l'auricular del telèfon sentia els gemecs de qualcú, però no es tractava d'aquests que telefonen a les dones soles o divorciades, dels petits pobles del Pla i els fan alens plens de covardia. No, es tractava de gemecs familiars, remembrances d'horabaixes d'estiu al porxo, de pallers perduts per dins Tres Malles, de coves marines al bater de sol on la còpula clandestina hi té aixopluc.
Mira si n'és d'útil aquest invent, em digué ella. I jo pensava en les telefonistes del meu poble de postguerra que no tan sols escoltaven les converses sinó que ens les deixaven escoltar a nosaltres, quan desenfeinats ens acostàvem a la centraleta, embadalits de veure com clavaven i desclavaven aquelles punxotes.
4 comentaris:
D'això se'n diu optimitzar recursos... ;-)
Què voleu dir, Rita?
Us ha agradat o no? Tenc raó o no?
Això del gemecs telefònics,i altra casta de renous, paraules libidinoses, etc, si no són amb la identitat de l'autor, em sembla cosa de covards, impotents i "pajilleros". No és el mateix quan saps qui ho fa i tu ets lliure de jugar i col.laborar si en tens ganes....
Les coses solitàries ho han de ser, malgrat jo pems que són molt més intenses i més encisadores quan es comparteixen amb algú
Anònim, tu no ets un exemple molt bo per parlar d'identitats.
En aquest cas, els gemecs eren de persones ben identificades, que havien decidit fer-ho així. No cal que passis ànsia.
Publica un comentari a l'entrada