La mar lliure a la fi

Quan comença a entrar la tardor tothom decideix que la mar esdevé una mena de lloc inhòspit. Aleshores els mateixos indrets que estaven plens de gent, es buiden del tot. És quan arriba l'hora nostra. Davallam discretament cap a la vorera, temorecs que hi hagi quedat qualcú. Només hi són els nostres, aquells altres solitaris, amants de l'aigua neta i fresca que també han estat convocats al gaudi secret. Les aigües del freu ens abracen i fins i tot els brumers deixen de picar en aquests dies de joia. La garriga és humida per les pluges vivificadores i els ocells s'hi passegen entusiastes. Nedam i nedam fins a l'entrelluu, ple de barques que malavegen la depredació. Ens arraulim damunt l'arena, ara que sí que es pot prendre el sol. De tornada arreplegam la collita de pinyes per començar foc. Les estepes ens saluden olorosament.