dijous, 23 de juliol de 2009

Record quan es va cremar Sant Salvador


Ara fa devers vint-i-cinc anys es va cremar part de les Comunes i del puig de Sant Salvador. Jo vaig anar, impotent i suat, a apagar foc amb les brigades de voluntaris. Em va semblar que desapareixia per sempre part del paisatge de la meva joventut: les pinedes que ja començaven a fer planta, els redols d'alzinar, les garrigues d'ullastres i mates oloroses... Tot just ara comença a endevinar-se'n una tímida recuperació.

He sentit el mateix, veient i escoltant les notícies sobre Horta d'Ebre o de Sant Joan, un país que sent tant meu com Quíbia. Un poble on també tenen un Sant Salvador, en aquest cas sense marededéu peluda. He imaginat el bater de sol de juliol en aquelles contrades, els bombers lluitant en uns verals de mala petja, la gent de la comarca avesada a tantes dissorts, l'oblit de l'administració vers la Terra Alta, els projectes d'autopistes des d'Aragó, els parcs eòlics a esquena dels veïns.
El meu cervell s'ha enrampat pensant en els gorgs del riu Canaletes i del Matarranya, en les dones brunes de Bot, en l'oli de les oliveres centenàries regalimat per la comissura dels teus llavis, en el vi poderós d'aquella terra.
Quatre homes bellíssims, com diria en Tomeu Cabot, han mort defensant la terra del salvatge, del crestó, de la carrasca, on el misogin Picasso aprengué tot el que li calia.

5 comentaris:

Trini ha dit...

Veritablement és una gran tragèdia, mestre. Aquests focs els estem plorant i lamentant molt.
Voldria aprofitar el vostre escrit per afegir-me en el dol pels quatre bombers del cos d'èlit dels bombers de la Generalitat de Catalunya, el GRAF (Grup de Suport d'Actuacions Forestals), homes experts, valents que s'hi han deixat la vida. I pels seus companys que estan en estat molt greu a la unitat de cremats de la Vall d'Hebron, i s'hi han deixat, literalment, la pell.

Des de Quíbia, m'agradaria recordar el recent reportatge que es va fer sobre aquesta part dels Ports, en el programa "El paisatge favorit de Catalunya" Vídeo

Mart de Garriga ha dit...

Gràcies Trini, per la teva aportació amb el comentari i el reportatge. De la Cala a Horta són dues passes. Fa molta calor per la Cala? Perquè aquí a Quíbia déu n'hi do!

Trini ha dit...

Aquí es torren les pedres, mestre! Però a la voreta de la mar, la cosa es fa molt menys feixuga de portar. Aquí mateix ho pots veure, jeje...

Anònim ha dit...

mestre, sospit que deveu anar molt
enfeinat. ho dic per la poca escriguera que demostrau.
potser teniu el trinxet ben esmolat per anar a vermar per les terres de quíbia, terres on 'darrerament s´hi troben més vinyes i bodegues que mai.
també amb la llampugera apunt per calar i enrotl.lar o no, els capçers.
En qualsevol cas, us desitg un bon
inici de curs.
salut

Mart de Garriga ha dit...

anònim conegut,
sí realment la feina m'ha pres per la roba... però en lleure faré qualque comentari sobre els temps que corren.