Les savines, els dragons, les gavines, els corb marins estaven en plena activitat. Cabrera es veia que semblava que la podies abastar amb una mà, amb una atmosfera clara i neta. Algunes barques fluixejaven arran de la vorera. He hagut de tornar enrere perquè la meva cala preferida ja era ocupada i això que encara no era gran dia. Finalment n'he trobat una altra, he nedat amb qualque brumer que es feia el desintès, els vint minuts del ritual talasoterapèutic. De tornada encara he pogut tomar qualque munt de pedres que destorben la vista i m'ha regirat la cotxada que, el dia de sant Miquel, encara omplia la carretera del far. El teu sms m'ha commogut com els caminois en haver plogut.
9 comentaris:
Genial!!! Tots tenim un petita cala que consideram un poc nostra i quan hi trobam qualcú sentim una mica de gelosia. Salutacions (anònimA)
no ho crec pare que tothom fes vaga, molts potser si. també molts
d'altres hem anat com cada dia al tall. content que hagueu pogut refrescar la còrpora per aquestes contrades encara verges que miren cap Alger.
Per cert, aquest arenalet de la foto és una arraconada que hi ha entre el cap salines i cala màrmols, conegut com és racó de na Bàrbara?
Anònima, jo més que gelosia sent indignació. Sobretot perquè l'usuari era un teutó aperduat.
Anònim, com a home de la mar, tot d'una heu identificat el lloc. Qui devia ser aquesta Bàrbara? No devia ser de can Pollença?
Arribat ací via Tibau.
M'ha encantat aquest primer post que he llegit del teu bloc.
Ja hi ha un seguidor més, enamorat de la gran de les illes, des del Principat.
Avui he afegit el teu post a la secció blogs degustació:
http://jmtibau.blogspot.com/2010/10/blogs-degustacio.html
Salut,
Missis, veig que ets trescador muntanyenc, ja ens anirem coneixent.
Tibau,
no m'estranya que us hàgiu fet adoptar per Tortosa. Jo faré el mateix un dia d'aquests. Gràcies per posar-me al menú-degustació. Salut
de can pollensa no ho sé, diria que no. el que si em vé a la memòria és na bàrbara aquesta asseguda darrera del cotxe den colau pansa, al futbol i fins on caigués. na bàrbara escata que fins i tot quan empenyia el carretó del peix i el corn, duia els morros ben pintats.
Anònim mariner,
jo també tenc ben present na Bàrbara Escata. A ca nostra érem clients seus: "Pàmpols d'alba! Alatxa preciosa! Gerret, peix de sopa!", cridava entre cornada i cornada, tota remolesta. Sí que anava mudada i pintada. Trob que era massa curra per a en Pansa.
Publica un comentari a l'entrada