dijous, 2 de desembre de 2010

Turdus viscivorus


Bé, jo no som caçador. Temps enrere vaig parar més d'una dotzena de lloses, amb el meu padrí Forner, vaig vetllar els filats a Cala Sa Nau i també vaig tirar trons als conills prop de Son Negre, o a les quiques salvatges de Son Burguera i, dins les pletes de Ses Erasses, amb el meu conco Joan Forner, passant un fred d'antologia -jo que no tenc gaire fama de fredolec-, però la veritat és que un nigul de balins que em va passar a un tel de ceba de les cames, provinents d'una escopeta mal assegurada, em va decidir a jubilar-me d'aquesta curolla poc sentida. Tot això ho dic per explicar-vos la meva situació: m'han regalat, entre un i l'altra, més d'una dotzena de tords i un tudó. Ara els tenc congelats, la vida moderna no permet posar-se a fer tords amb col qualsevol horabaixa, almenys a mi, però us assegur que enyor el gust dels que feia la padrina Guixera. Tords de marina, agafats per devers sa cova des Moro, can Devertit o dins les garrigues que amagaven secrets de tabac. Triàvem la col dins qualsevol de les tanques dels nostres còmplices hortolans i marinencs, gent d'una raça desapareguda: Devertits, Veritats, Roquesblanques, Marcpaus, Vetles. Els ocellons es confitaven amb aquella col fins a confegir un plat exquisit, supòs que la llenya de mata i ullastre també hi ajudava. Em caldran tots els records arrenglerats per imitar el savoir faire de la padrina, però malavejaré sortir-me'n.

4 comentaris:

Pais secret ha dit...

No estaria malament Mart, que ens en fessis cinc cèntims d´aquesta suculenta recepta de la padrina.Tinc un oncle caçador que de tant en tant m´obsequia amb alguna perdiu i un parell de tords. Els fem rostits o amb arròs (brut).Confitats amb col deuen ésser una delícia.

Bon profit!

Mart de Garriga ha dit...

País secret, miraré de passar-te qualque recepta. Envia'm, si us plau, un missatge a la meva adreça de correu, perquè se'm varen esborrar totes les adreces que tenia.
Besades

Anònim ha dit...

Jo i altra gent em ferem de tords amb col, fa anys, per un sopar d'una colla de persones que no coneixiem. Hi pens sovint amb aquesta preparació. Va esser molt laboriosa perquè jo no en sabia gaire i el meu pinxe anava un poc desbaratat, només passava pena que no m'hagués passat amb el pebre de banyeta. Per a mi no varen esser comestibles.

Mart de Garriga ha dit...

Anònim final, és un plat que no és gaire fàcil de fer, però segur que en vares sortir airosament.