dissabte, 18 de desembre de 2010

La polla de madò Antonina

Madò Antonina Miralles era veïnada nostra al carrer de la Porteria del Convent. Tenia un ca -en Joserramon diria un gos?- a l'entrada de ca seva, era molt gros però no es movia gens, sobretot perquè era de guix amb una bona policromia, feta de manera tan realista que ens feia una mica de por. El seu home era l'amo en Toni Pol, duia unes ulleres entelades i un capell de feltre de color d'ala de mosca. Tots dos semblaven trets de les rondalles. L'amo morí primer i ella el sobrevisqué molts d'anys. Em solia enviar a demanar per baratar qualque bombeta que s'havia fos o bé feines diverses que ella, amb els anys, va començar a no poder fer. Això era també excusa per conversar. Em deia que no havia estat mai a Ciutat i jo no me'n podia avenir. Amb un amic, en Tomeu Noussous li contàvem meravelles de Ciutat, que els cotxes volaven en comptes d'anar per terra, que hi havia escales que pujaven totes soles, tot plegat provocava el seu astorament enjogassat. Sempre va tenir gallines i solia tenir polles per fer escaldums si l'ocasió s'ho valia. Ara he llegit en un llibre de n'Antònia Vicens, Amor de gos, que un home tenia una polla, però enmig de les cames! Si madò Antonina tornàs no se'n podria avenir tampoc d'això.

4 comentaris:

Rita ha dit...

M'agraden aquestes històries camperoles que ens expliques...
Petons!

Mart de Garriga ha dit...

En realitat, Rita, no eren ben bé camperoles, més aviat vilatanes. Esper que ja estiguis del tot recuperada. Besades

Violeta ha dit...

Pobre Antonina. Li agafaria un desmai...

Molt bon relat, Mart.

Mart de Garriga ha dit...

De fet, Violeta, cada vegada que veig escrit polla en textos catalans, en comptes de tiula, mabre, carall, gànguil, pixa, pardal, passetger, tingo, penis, membre... també m'agafa un cobriment de cor.
I ja no en parlem del "follar" en comptes de boixar, cardar, fer-ho, donar-se, perfumar-se, etc.