La llunyana Tunísia

Quan Barcelona fou elegida per als Jocs Olímpics vaig pensar en passar l'estiu a fora. L'esport, sobretot veure el que fan els altres, m'avorreix d'una manera considerable. Vaig matricular-me en un curs d'àrab a la Bourghiba School de Tunis i vaig poder passar uns mesos sense saber res d'olimpisme. Això em va permetre conèixer altres compatriotes que havien tengut la mateixa pensada, amb qualcun encara ens seguim fent, i també conèixer un país que em va produir una impressió molt bona. És evident que hi havia una dictadura, més o menys encoberta per afalagar el turisme incipient. L'ambient opressiu es notava en l'autocensura en les converses: ningú parlava de política local, o també en els fotos omnipresents de Ben Ali, tant presidint les barberies com les fondes més infectes de la Casbah. Es veia però que aquest país tenia futur, ben al contrari del que passa al Marroc o a Algèria, on l'atzucac és la primera impressió que en podeu treure. Tunísia devia ser un dels llocs més romanitzats de la Mediterrània, avui en dia encara hi ha la col·lecció de mosaics romans més ben conservada i més abundant. Per ventura semblarà un tòpic però la civilització romana, i potser cartaginesa, es nota en el tracte personal, en la cultura.
Prop de l'entrada al soc dels joiers hi ha la tomba d'Anselm Turmeda, allà anomenat Abdallah ibn-Abdallah al-Tarjuman al-Mayurqi, amb una placa de marès bilingüe en àrab i en català. És una fita obligada de tots els catalans que visiten Tunis, bé, de tots aquells que saben -pocs, naturalment- qui era en Turmeda.
Vaig tenir ocasió de fer excursions per l'interior del país. Em va sobtar la mecanització de l'agricultura, els sementers ben conrats i la netedat de les cases i poblets.
A la fi ha esclatat el gra de Ben Ali, amb aquella fesomiota de bastaix, i la gent s'ha espolsat la son. Fa mala olor que els ianquis estiguin tan contents del canvi, segurament en Ben Ali els devia fer més nosa que res, i segurament els caldrà vetllar perquè les reformes democràtiques siguin de bon de veres, tot al contrari de la "transició" espanyola que encara s'arrossega, però crec que se'n sortiran.