dimarts, 19 d’agost de 2014

Un faig nàufrag

Mon veïnat em digué amb un gran misteri que hi havia un arbre estrany, ningú no sabia quin arbre era, ningú no n'havia vist cap mai de consemblant. M'explicà que deien d'un home que havia duit unes estranyes llavors d'Amèrica i les havia plantat prop de cal seu sogre Ferraguerí. Com que era hivern l'arbre no tenia fulles i li vaig dir que quan l'arbre es vestís ja malavejaríem aclarir-ho. Fa tres mesos passava amb bicicleta pel camí de na Gerrera i vaig veure l'arbre, més aviat els arbres perquè són dos, a l'indret on m'havia dit en Marinos. M'hi vaig acostar, els arbres estan dins una mena de gran clot que recorda l'estructura d'un talaiot, amb una columna central de pedres quadrades. Quan plou s'omple i l'aigua s'hi manté molt de temps, supòs que això ha fet possible la vida dels faigs, tan lluny del seu hàbitat, perquè quan en vaig veure les fulles vaig entendre que d'això es tractava. També el fet d'estar situat en una mena de suau baixada, humida, dins una obaga que baixa suaument cap al pla d'Alanzell, li ha fet possible la supervivència. Ara ja tenc ganes d'esperar a tastar les fages, seran les primeres fages mallorquines que he tastat.
Vaig recordar la fageda den Jordà a la Garrotxa, on està situada la fàbrica La Fageda que produeix iogurts deliciosos, potser els millors del país, i on el senyor Joan Maragall situà el seu famós poema, clar que això de famós és un tòpic, perquè avui quanta gent llegeix poesia? I sobretot, poesia de l'any tirurany.

"Saps on és la fageda d'En Jordà?
Si vas pels volts d'Olot, amunt del pla,
trobaràs un indret verd i profond
com mai cap més n'hagis trobat al món:
un verd com d'aigua endins profond i clar;
el verd de la fageda d'En Jordà.(...)"

El faig, Fagus sylvatica, pràcticament és inexistent a la Mediterrània, però el trobam al nostre país fins a les muntanyes del Caro i prop de la Sénia, això seria la seva localitat més meridional. Sembla que els romans li portaven una certa veneració, a Roma hi havia un barri, el Fagotal, que havia estat un bosc de faigs i encara ho era en temps de Varró. Es tracta d'un arbre lligat a climes oceànics, temperats i plujosos, que pot arribar a viure 500 anys i arribar als 40 m d'alçada. Es veu que deu ser usat en fusteria, perquè els fusters del meu poble tenien clar -faig servir el passat perquè ja no sé si en queda cap- que hi havia una fusta que es deia faig, tot i que segurament si haguessin vist l'arbre l'haguessin anomenat "haya" amb gran alegria, i haguessin recordat que a l'institut els feren llegir qualque poema de qualque autor espanyol que parlava d'hayedos y retamas.

3 comentaris:

Pais secret ha dit...









Més que al faig i al pollancre, amics de l'aigua,/
dits de glaç han robat l'or de novembre./
però no la saba, molt més ens despullen/
els torbs que volen prendre'ns les paraules./
L'arbre no perdria sols les fulles/
-amat vestit de segle-; restaríem/
buits de nosaltres, i no-res i escorça/
d'un arbre mort a la terra traïda.

Maria Àngels Anglada

(Mentre et transcric aquest poema em menjo un iogurt de la Fageda amb mel de taronger)

Bon i fresquet estiu Marc

Pais secret ha dit...


Mart, excusi ;-)

Mart de Garriga ha dit...

Realment m'hauré de disculpar perquè finalment no ha estat un faig, sinó un arbre provinent de Nord-amèrica del qual parlaré amb més detall. Em sap greu perquè això del faig em feia més il·lusió. Visca la Fageda den Jordà!