dijous, 5 de febrer de 2015

Rates sardes roseguen dormilegues

Les rates cellardes, Elyomis quercinus, tenen fama d'embambades i de dormilegues, potser una cosa duu l'altra, al continent. A Mallorca no es consideren més aviat eixorivides  i pel que fa a dormir sembla que les illenques mostren una letargia menys profunda que en altres climes. A les Illes hi ha pocs ossets rentadors, Procyon lotor, segurament ens sobren els dits d'una mà per contar-los. N'hi ha qualcun de dormilega, segons observacions personals -com diria en Tonyo-, però quan es desperten tenen unes mostres d'activitat realment impressionants.
Ara que ha fet neu els abelleix de passejar per la Coma d'Infern i deixar-se llenegar per avall fins arribar gairebé al peu del funicular del senyor Parietti. Per fer-ho s'abriguen amb anoracs de colors impossibles i amb la fua poden arribar fins prop de la Calobra, on vivia la Negra, aquella que féu enfollir el pintor Mir.
A la Calobra hi vaig davallar una vegada des del Morro de la Vaca, venint de Pollença, amb en Joan Fiol. No trobàrem el pas de l'Argamassa fins al cap de dues hores de provar de baixar per altres llocs. Arribàrem morts i rebentats, però clavar la tenda tèrmica, passat Nadal, a la Calobra sense una ànima, amb un silenci que només trencava el pas de les cabres salvatges ens fou una vertadera recompensa. Abans de sopar ens enfilàrem a cercar la bossa de queviures que hi havíem deixat feia dos dies. Tot estava intacte i el sopar, acompanyat de vi, fou de primera.
L'endemà anàrem a fer un cafè, en el meu cas una xocolata, al primer bar que hi havia obert, una mena d'hotel on el cambrer ens "llençà un punyal ple de mirades perdudes". Amunt, amunt, ànima forta cap a Tuent i la fàbrica d'electricitat per arribar al port de Sóller on ens esperava en Bernadí Celià damunt el cavall sencer de la seva amabilitat sollerica.

2 comentaris:

País Secret ha dit...


Una excursió envejable que no em costa gens d'imaginar. Aquests dies he vist fotos del mar espetegant furiós a sa Calobra, igualment com ho fa aquí, més al nord.
Encara em creixen flors que vaig furtar al torrent el darrer cop que vaig esser-hi.

Bon dia Mart i bona fred.

Mart de Garriga ha dit...

Bona fred és molt empordanès. Veig que encara qualcú, i en aquest cas una persona molt especial encara llegeix això.
Besades