dilluns, 19 de setembre de 2016

La Fornal de Manacor

Ni hi havia estat mai, ni sabia que existís. Santa ignorància meva sobre el teatre! L'arribada va ser agradable, d'una banda perquè plovia i de l'altra perquè vaig descobrir un petit local, amb un taulell a l'entrada on servien begudes, amb gent que esperava per entrar. Tot ple de cartells d'altres espectacles. Pràcticament cap conegut, es veia que era un refugi per als manacorins de raça. Finalment ens feren entrar, un home amb especial fesomia, que jo recordava del Catòlic -així mateix fa algun any d'això-, curiosament mudat i que resultà ser en Joan Gomila, ànima d'aquell local i de les seves activitats. Ja he parlat de la meva ignorància, hi puc afegir que només vaig al teatre quan na Mont Plans m'hi duu, i ella viu a Barcelona i jo a la ruralia felanitxera. L'espai era espectacular, només hi ha 50 localitats, situades esglaonadament en una zona dreta i una d'esquerra. Jo vaig seure al banc de les autoritats, més que res pel seu desinterès pel teatre, no per cap mèrit meu. Representaven una adaptació feta per en Gomila de "Fuita i martiri d'Andreu Milà". Començà en Gomila, introduint a la història, i acte seguit un jovençà encetà un monòleg, alhora que es projectaven unes imatges darrere l'escenari, que em rememorà una de les primeres novel·les d'autor vivent que vaig llegir, sorprès que a Manacor, en aquells darrers anys del vergonyós règim, hi hagués una persona que escrigués novel·les en català. En Sebastià, l'actor jove que feia d'Andreu Milà, va mostrar uns dots que fan pensar en un futur excel·lent com a actor. Ve de bona casa, perquè a ca seva encara elaboren els millors doblegats de Quíbia, de Can Roca. Endemés de l'actor principal i del que feia d'introductor, em va colpir llur llenguatge, un estàndart gairebé perfecte, una llengua apta per al llenguatge teatral i per a l'obra en concret, que moltes vegades manca damunt els escenaris. Entre el públic i havia na Roser, viuda de Miquel Àngel Riera, acompanyada de tota la nissaga familiar que gairebé omplia la meitat del teatre. En haver acabat l'obra, en Joan Gomila llegí un fragment d'un pròleg que Estellés va fer a Riera.
Caldrà estar a l'aguait d'aquest lloc.