L'amo en Pep Muda

Farem una mica de memòria històrica també aquí. Jo el vaig conèixer quan era al·lot, un poc més jove que la seva filla, la que apareix a la foto. Era un home que havia fet dos duros amb el turisme, a través d'una botiga de suvenirs, fent de taxista i posant finalment un estanc. Anava mudat i li agradava menjar i beure bé. Molts de pics lluïa un bon puro dels que venia a ca seva.
Li vaig perdre la pista i molts d'anys més tard ens retrobàrem a Son Coletes, commemorant la República i remembrant els assassinats que allà són enterrats a la fossa comuna. El vaig veure amb el puny enlaire, cantant la Internacional i qualque llagrimota que li regalimava per les galtes.
En saludar-lo m'explicà que de jove havia conegut la presó del règim colpista, els maltractaments i la repressió de la inacabable postguerra. Que s'havia emocionat en veure altre cop banderes republicanes i catalanes, al so de la Internacional.

Fred a rompre: fora paparres ni puces!

Què putes, tant de fred i fred! Al front si que en feia de fred. Això d'ara no és res, tothom ha tornat com a beneit i les estufes exploten.
Ha arribat un moment que la gent vol anar vestida igual tant d'hivern com d'estiu dins les cases, com als EUA.
És ben clar que a l'hivern -i a la tardor si importa- ha de fer fred. Els cirerers i altres arbres necessiten unes temperatures baixes durant uns dies a l'hivern, sinó es moren.
Desenterrau els jerseis de llana de dins els armaris, plens de bolles de gas, i sortiu al carrer sense por. Ja hi haurà tens de passar calor, aquelles insuportables setmanes i mesos sense ploure de l'estiu!
Visca la pluja, la neu i el "mal" temps!

No tot és millor que abans ni prop fer-hi

En aquesta foto, datada en 1933, es pot veure una casa enrevoltada de garriga: mates baixes i revells.
Actualment si féssim la mateixa foto no veuríem la casa perquè els arbres, ullastres i pins la tapen de pertot.
Això és extensiu a gran part de garrigues i boscos de Quíbia, exceptuant els que han cremat molts de pastors, alguns caçadors i altra salvatgina.
Ara mateix els arbres estan en millor estat que fa 70 anys, per posar un exemple, però no hi ha cap política forestal amb cara i ulls. Mentre a les ciutats els arbres són massacrats pels destralers, als pinars i garrigues podem trobar els arbres caiguts fa anys sense que ningú se'n preocupi gens ni mica.

Tot recordant Tunis

A Bourguiba School eres la més barruda de la classe. Em digueres del professor: "é un uomo veramente straneo". Els dinars a la Bonne Bouffe amb el cambrer enamorat de tu, que et servia ració doble de postres o del que volguessis, cosa que aprofitàvem nosaltres, és clar. Les passejades cap al col·legi major de les dones, el dinar al convent de monges, prop de la catedral catòlica, l'anada al desert amb aquell cuscús a les fosques, tots suats. El robatori dels dàtils a l'hotel. L'estada a el-Kef, en aquell antic palau, després del concert de Chaba Yamina, quan em digueren que era sortat per anar amb una dona que tengués els teus ulls, uns "poetes" tunisencs i poltristes.
Ara sembles més alta, ets més gran i m'agrades més, Simona.

Contraban i altres relats

Perquè no m'acusin de fantasiós, explicaré estrictament allò que he viscut sobre el contraban, no el que he sentit contar que és molt.
De petit vaig fer moltes estades a la marina de Quíbia, en una zona on el contraban era una activitat habitual.
A ca nostra no hi havia llum elèctrica, tan sols una partida de llums de carbur que indicaven, en apagar-se, l'hora d'anar a dormir. Podíem veure la mar, les cabretes quan feia mal temps, i qualque llagut que entrava a la cala, generalment de gent coneguda i molt clares vegades. Just ara!
Una nit, en haver sopat, estàvem a la fresca i vaig començar a sentir renou de camions i cotxes, i a veure llums devers el comellar que donava a la mar. Vaig interrogar el meu avi sobre el fet i em digué: No res, gent que fa feina. L'explicació em va semblar plausible i vaig seguir amb els meus jocs i afers diversos. Una mica més tard, gairebé abans de retirar-nos, comparegué un home que saludà el meu avi i li féu present d'un bon manat de purets valencians, que jo encara de vegades fum com a homenatge a aquell temps.

Garrigues i marines

Segueix plovent, s'amaren les garrigues de Quíbia i la marina assedegada. Encara serem a temps a fer paners de gírgoles d'estepa i qualque picornell si no fa fred.
Jo voldria que plogués fins a Nadal. Enyor els albellons brollant i els torrents amb aigua cap a la mar. La font de sa Roca era la font de la nostra joventut salvatgina. Hi acampàvem a la vora i no ens en podíem avenir, criatures d'una terra eixuta, de tenir aquella aigua que no s'aturava de córrer, nit i dia, tret de qualque estiu que s'estroncava.
Crec que aquest país milloraria si hi plogués més. Pluja i civilització solen anar unides. Només cal fer un repàs per Europa i pels nostres veïns de baix per comprovar-ho.

Una mica d'estopeig

Es veia la serra de Tramuntana i Mallorca s'anava allunyant cada cop més ràpid, perquè aquests vaixells d'ara fan molta via, rellamp! Comparats amb aquells de la Transmediterrànea on l'aigua passava per damunt coberta quan hi havia una mica de mal temps.
Ara ja no es veuen mai dofins ni caps d'olla, ni cap peix molar. Quan jo era nin, anava a pescar amb el meu oncle. De vegades em fermava a l'arbre perquè no caigués dins mar de tantes ones com hi havia. La barca pujava i baixava, quan era a baix tenies la sensació d'estar dins un clot d'aigua. Un cop, un peix manta ens va passar per davall el llaüt, tota la mar va tornar negra.
Anàvem a pescar els calamars a l'encesa, llavors n'hi havia molts, o bé amb llum venien tots. Ben aviat els calamars omplien tota la coberta. Quan els treien n'hi havia que t'esquitxaven de valent i això de nit no feia gaire gràcia.
Quan anaven a la barra, que llavors volia hores de motor amb el llagut mariner, no m'hi duien. Deien que era massa petit. Record que en una d'aquestes expedicions agafaren peixos tan grossos que no cabien a la pica d'escurar.
Un cop embarcàrem un home sense experiència marinera que havia viscut a França, de pares catalans. Quan començàrem a pescar aquell home, ja blanc de natural, tornà com a de cera i no quedà més remei que desembarcar-lo. De juguera, també vaig desembarcar jo i aquell home em contà moltes coses sobre els minerals que hi havia a la cala, cala Sequer, i moltes històries del seu servei militar -com solien fer els homes d'un temps-, però en aquests cas noves i interessants, l'individu havia passat el seu període militar a Algèria, en plena guerra colonial. Les hores passaren volant i el patró i son ajudant tornaren a cercar-nos amb una bona pescada.
Ara pel que fa al peix, hi ha quaranta moixos per una rata!