Del cel estant vetllen els avantpassats

Jo crec que tots dos estarien ben contents, "don Antonio" Maura i el marquès de Zayas, si poguessin veure, ben segur que els veuen des del cel, els seus descendents a la terra de les Illes Orientals d'al Andalus. D'una banda en Carlos Zayas, terratinent de la serra de Tramuntana, propietari de Son Torrella, exPSOE i exMassiel; i de l'altra, un tal Fernando Maura, descendent de l'heroi colonial que esmentàvem.
Un ha vist el cel obert i ha passat a formar dins les cohorts del partit unionista UPD, entre altres raons més o menys òbvies perquè l'existència d'aquest partit l'ha rejovenit vint anys. En Maura vendrà des de Madrid a fer campanya per aquest mateix col·lectiu, sempre defensant la regeneració d'Espanya i les seves colònies, en la línia del seu besavi o rebesavi.
D'això sí que se'n diu coherència. El marquès de Zayas defensava amb pistoles, a les rengles de Falange, la "unitat" d'Espanya i "don Antonio" ja l'havia defensat amb la policia i l'exèrcit espanyols des del partit homònim i com a cap del govern. Ja ho diuen, no hi ha temps que no torn o potser de porcs i de senyors n'han de venir de casta.

Lavorare stanca

L'altre dia donmartí confessà que no li agradava treballar, que sempre havia estat un abúlic, ja de petit no tenia iniciatives i s'estimava més estar sense fer res. Jo només hi puc afegir que és una de les persones més actives i feineres que conec. Deixant de banda la ironia, heretada dels seus avantpassats materns quíbers, crec que diu la veritat. Moltes vegades hi ha un abisme entre el que voldríem fer i el que realment ens veiem obligats a fer.
També hi ha la percepció que hom té d'un mateix i de les pròpies virtuts o mancances. Jo conec dones bellíssimes que no s'hi troben gens, homes coratjosos que es veuen com a cucs, atletes que es consideren un sac d'ossos voltat de greix,... i naturalment gent més pesada que una vaca damunt un ou, però que es creuen graciosos i ocurrents, al costat d'altres que es veuen com a ermitans insociables mentre que la gent els considera un model de simpatia i afabilitat.
El treball em mereix un interès ben minso, però sé que molta gent em considera un treballador infatigable. Això m'assegura en la meva idea que la incomunicació humana és del tot general. Sovint ens pensam que xerrant i comunicant-nos arribarem a conèixer els altres però, per sort, això és del tot utòpic. Sempre hi ha secrets i llocs amagats que ens seran vedats.

Brumers somiats

Tota la nit els he vist arribar a la costa. Venien des de Cabrera en grans moles, tots en formació gairebé perfecta. Algunes barques amollaven les xarxes per capturar-los però el malfraig era pràcticament imperceptible. Els turistes, els primers de tots, aquells que s'aixequen amb el sol per posar l'ombrel·la i les tovalloles al lloc millor de la cala, just abans de tornar al bufet de l'hotel, s'ho miraven esparverats. Qualque hoteler s'havia enfilat al terrat i amb uns binocles o una trompa de mirar lluny vetllava el progrés dels enemics. Els carabiners s'havien desplegat al llarg de les tenasses per si de cas. Na Binimelis plorinyava de pensar que el seu supermercat es buidàs de turistes que compraven cervesa i miraven de furtar-li qualque botella d'herbes, sweet herbs from Mallorca, tot i que fos una empresa més que difícil. Els brumers arribarien gran dia i bloquejarien, blocarien les Puntetes, Portopetro, Cala Figuera, fins a ses Covetes. Ells s'haurien fet els amos de les aigües costaneres a l'aguait de les víctimes.

Vladimir Komarov

Molt possiblement no sabreu de qui us parl, però amb el Google ara tothom és savi en qüestió de minuts. Era un cosmonauta soviètic i va ser el primer, no sé si l'únic, que va fer dos viatges a l'espai. En el segon viatge hi va quedar quan tornava a la terra. La seva nau es va estavellar i m'imagín que degué quedar fet una coca, pobre Vladimir. Jo sentia un gran interès pels cosmonautes soviètics: Iuri Gagarin -de qui vaig agafar el nom de guerra-, Valentina Tereshkova, fins i tot la cusseta Laika eren herois de la meva infantesa. Tot el que fos per fer la guitza a l'imperi ianqui. Record els mots de Gagarin, si fa no fa: he estat al cel i no he vist déu enlloc. Això ens excitava considerablement en l'ambient de religiositat imposada que malavejàvem esquivar.
Ara he visitat un institut a Bulgària que duu el nom de Vladimir Komarov. Em va sorprendre el director tot mudat, les professores estranyament abillades i pares i alumnes en dissabte de matí. Tots clenxinats, mudats i disposats a rebre'ns, a cantar, a tocar el piano. Veig difícil una convocatòria semblant en un institut d'aquí en bon dissabte, però qui sap. Els vàrem regalar un siurell, com a símbol de la nostra illa mediterrània. L'acollida fou càlida però el sostre de l'institut havia caigut a trossos. Bé, això també passa per aquí...

La mala educació

Em fa l'efecte que hi ha grups de gent aculturada, avui en dia abundants en molts de llocs del planeta, que no tenen bona educació o simplement educació. No em referesc a aquella que prové del sistema educatiu, sinó a aquella altra que prové del tracte amb la família, amb els veïns, etc.
He estat en alguns països pobres i com diuen ara, subdesenvolupats, i la gent es captenia d'una forma exquisida, en canvi en d'altres països més rics que aquests, hi havia un comportament públic deplorable. Per posar un exemple, sempentes per pujar a l'autobús, mirar de no fer coa o botar-se-la, tirar papers en terra, destrossar el mobiliari urbà, respondre amb poca o nul·la amabilitat, etc.
Sé que la urbanitat i cortesia tenen poc predicament als nostres dies. Es veuen com una cosa passada de rosca, pròpia de temps enrere. Ja no es pot anar més errat si qualcú pensa això. Els països on els habitants es comporten amb una certa cortesia són els països on em trob més còmode, generalment aquesta cortesia va acompanyada de parcs i jardins tractats amb cura, biblioteques fornides, silenci, transports públics poderosos...

M'han convidat a noces

Jo no m'he casat mai, almenys del punt de vista legal, amb paper i cerimònia pública. Segurament per això les noces m'atreuen d'una manera gairebé insana. Em sembla tan fantàstic que qualcú, amb el temporal que hi ha, s'embarqui en aquesta aventura, que ho faci públic, que en faci una festa... he de reconèixer que em té encortat tot plegat.
Ara he rebut una convidada d'un jovençà inquer, a qui no tenc massa tractat, per anar a les seves noces. Com que tenc tan poca pràctica, perquè a més de no casar-me -potser just per això- he assistit a molt poques noces al llarg de la meva vida, me n'he duit una altra sorpresa. Al costat de la invitació hi figura una targeta amb el logotip d'una entitat bancària i un número de compte. M'ha semblat el súmmum de la grolleria i de la barra. El regal és un cosa eminentment voluntària, amb un toc de sensibilitat personal, de sorpresa que, de cap manera pot encabir-se en un ingrés bancari. Fa anys hi hagué la moda de la llista de noces, encara tenia un cert sentit, perquè així les ments racionals s'evitaven de fer regals repetits, per posar un exemple, i més o menys hom assegurava encertar els interessos dels nuviis.
Crec que declinaré la invitació a les noces, no sé veure quina quantitat és prou per festejar la bellesa de la nuvia brasilera o la simpatia del nuvii salvatge. M'evitaré el tracte massa íntim amb elements de la zona inquera, massa expansius per una mentalitat quíber.

El PSM fa cadufos

No puc dir que segueixi gaire atentament la política però adesiara, llegint el diari, t'arriben notícies dels partits i les seves bregues. El PSM està felló amb ERC i Entesa per Mallorca. Diu que el volen fer no res. I jo em deman: si el PSM ha tornat no res, no és del tot culpa seva? no s'ho ha cercat a consciència al llarg dels anys?
Gairebé des del seu començament el PSM s'ha debatut entre ser un partit regional mallorquí i menorquí, amb més o menys vocació nacional, generalment amb poca, o bé fer mèrits per ser un partit d'esquerres i ecologista. Aquesta esquizofrènia ha estat la causa del seu debilitament. Poc a poc l'han anat deixant militants vàlids, en forma d'escissions organitzades o bé a títol individual.
Si hi ha partits com ERC o Entesa per Mallorca amb la idea clara, almenys, de prioritzar la reconstrucció nacional per sobre de la delirant divisió entre "dretes" i "esquerres", el mínim que s'esperaria del PSM és el respecte per això i no les alçades de cul que hem vist als diaris.