dijous, 11 de desembre del 2008

Contraban i altres relats


Perquè no m'acusin de fantasiós, explicaré estrictament allò que he viscut sobre el contraban, no el que he sentit contar que és molt.
De petit vaig fer moltes estades a la marina de Quíbia, en una zona on el contraban era una activitat habitual.
A ca nostra no hi havia llum elèctrica, tan sols una partida de llums de carbur que indicaven, en apagar-se, l'hora d'anar a dormir. Podíem veure la mar, les cabretes quan feia mal temps, i qualque llagut que entrava a la cala, generalment de gent coneguda i molt clares vegades. Just ara!
Una nit, en haver sopat, estàvem a la fresca i vaig començar a sentir renou de camions i cotxes, i a veure llums devers el comellar que donava a la mar. Vaig interrogar el meu avi sobre el fet i em digué: No res, gent que fa feina. L'explicació em va semblar plausible i vaig seguir amb els meus jocs i afers diversos. Una mica més tard, gairebé abans de retirar-nos, comparegué un home que saludà el meu avi i li féu present d'un bon manat de purets valencians, que jo encara de vegades fum com a homenatge a aquell temps.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Excel.lent relat. més que vera el que contes Mart de garriga. no sé els anys que fa del que contau, en qualsevol cas puc intuïr que parlau dels últims dels seixanta començament dels setanta. eren caliquenyos aquests purets?.
disculpau la meva ingnorància. podrieu dir-me on és troba la font de la Roca d'un post anterior.
agraït per la bestreta.

Mart de Garriga ha dit...

Això era els anys 60, efectivament. Els purets eren caliquenyos o purets forts que també els deien, o esquerda-pits o valencians.
la font de la Roca és a les Comunes, prop del puig de sa Coma, a baix del puig de Sant Salvador

Trini González Francisco ha dit...

Jo vaig néixer durant els 60 i no he viscut res sobre el contraband. Tant sols se que mon iaio patern, que era carrabiner, feia la vista grossa perquè la gent pogués comerciar i de pas a ell també li queia algun que altre "regalet", però això era entre els anys 20 i els 30, quan el mariner era el més miserable i qui tenia terres, el més ben posicionat.
En fi..., que jo només vania a dir que m'ha fet gràcia veure l'il·lustració que encapçala l'article. És una foto de l'entrada al moll de les barques d'arrossegament i de les tonyineres del port del meu poble, la Cala, o l'Ametlla de Mar, com li vulgueu dir. Un poble on, com a ses illes, "amollem" en lloc de "deixar anar" :)

Mart de Garriga ha dit...

Efectivament, Trini, has endevinat la foto. Quina casualitat! Aquest vaixell de bandera britànica, estranyament abandonat em va cridar l'atenció. Vaig pensar que seria una bona foto per al comentari.
Seguirem amollant.