Mossèn Xamarrí partí en català però la Salve Regina fou en llatí. La vaig cantar, entre altres coses, perquè a dues passes hi havia don Pep que ens la va ensenyar a força de verdanc, just damunt l'altar major. Sé, Jordi, que el teu germà era més famós però la teva poesia m'interessava molt més que no la seva. Tot i que els crítics i admiradors tanatofílics de darrera hora se'n farien creus, per ventura no. Vaig recordar la nostra correspondència, semiclandestina, que travessava la mar, en la qual es copejaven dues dialèctiques desavinents. Se'm feren clares les imatges de nosaltres dos, asseguts dins la tomba talaiòtica excavada del teu padrí, a la fresca, agombolats per les ànimes dels nostres avantpassats, a la Clota. Isòbares, nunmulits, principi d'Arquímedes, bird-watching, misogínia, tot afegit amb el marxisme, el feminisme radical -no podia ser altrament- i Catalunya independent en el futur més o menys llunyà, en això sí que ens aveníem de ple. Ara tendràs temps de rompre la monotonia amb rajoles de València devers Cala Murada, o d'escoltar emissores d'ona curta sense interferències o de resar al Buda de Kamakura, nebot de la marededéu de Sant Salvador, de celebrat hirsutisme. Bon viatge, Meravell.
4 comentaris:
No sabia d'aquesta gran amistat amb en Meravell.
Anònim, ja que no us identificau gaire se'm fa difícil respondre, si és que cal, al que manifestau.
Record com si fos ara en Jordi despatxant cintes rera els vidres com un ermita més. de parlar particular i pausat. coneixia dels seus amplis coneixements, no necessitava dir-se antropòleg, ara s'usa, ni assistir a jornades d'estudis locals on sovintegen els
doctors de titols. tampoc va mester vuire dins cap roulote, ni tenir apartat de correus.
seguiu escrivint, gràcies.
Per cert, anònim, vós sou de la generació que ja no diu mides a les cintes?
Escriurem en lleure.
Publica un comentari a l'entrada