Benhaja la tardor

Sí, segurament perquè és quan jo vaig néixer. Sempre m'ha emocionat aquest començament de les pluges, el temps que refresca, el sol que s'empegueeix -només una mica- de l'abús a què ens sotmet durant mesos i mesos inacabables.
Ara tot és verdesca per dins garrigues i pletes. Les mèl·leres fan volades i cantúries expansives, sense poder-se'n avenir de tanta joia. La fosca arriba prest i tothom es pot refugiar a ca seva o bé anar d'amagat per camins i camades de Quíbia.
Les alzines enguany brotonen de valent, fins i tot una que en tenia de dolça i que no arriba a treure ull. Aladerns, mates, arbocers, tots parteixen excitats per la humitat.
La terra pren un color agradós i fa de bon remoure amb el motocultor. Fins i tot el meu ca sembla més animat. Esperem que sigui una tardor fecunda d'aigües i de plaers.

Bad manners

De vegades les males maneres amaguen un cor generós, una ment brillant, una conversa interessant. Moltes vegades les bones maneres, certa correcció, certa discreció són l'amagatall d'un cor eixut, una ment banal o una conversa farcida de tòpics.
Som ferm partidari d'estendre la bona educació, les normes de cortesia, perquè tot això ens facilita el tracte amb la resta de la Humanitat i, també en el meu cas, em permet de mantenir-hi una relació una micona distant. Però també som conscient del perill d'embolcallar dards enverinats llancívols contra la gent, en una celofana de bones maneres. Pot ser més ofensiu qualcú que t'envesteix amb el glaç de la indiferència que no un altre que fa servir un raig d'insults calents.

Na Bielina

Aquest personatge felanitxer sempre em va produir una gran torbació. Era una dona que ja tenia una edat i anava molt pintada, vestida a la moda dels anys 40, amb falda cenyida i sabates de taló. Curiosament, tenia fama de beata, de passar-se el dia a l'església. Jo no entenia què hi feia allà, amb aquella fila que feia més aviat de cupletista, però segons deien -qui ho deia- pixava aigua beneïda. Era fadrina i vivia pel carrer de l'Abeurador que, aleshores, tenia el nom fantàstic de General Mola. Potser l'avi de Mola era felanitxer o santanyiner, perquè es deia Vidal de segon cognom.
Ignor si na Bielina té descendents, hereus o protegits. A nosaltres ens encantava el seu caminar d'ocellet amb la falda estreta i les sabates, però potser l'obra mestra era el seu maquillatge d'època. Segur que Fellini n'hagués tret profit. Qualcú trobaria una foto seva?

De vegades és bo de fer caure de la post

Un comentari poc graciós, un calcetí que no hi diu gens, un mot amollat sense venir a tomb, una rialla extemporània... poden ser raons, potser seria millor parlar de detonadors o catalitzadors, perquè qualcú perdi el seu encant. L'expressió "m'ha caigut de la post" és molt gràfica per definir-ho, no sé si és general o bé només es fa servir a Quíbia. Cal no haver-hi un motiu gaire concret, més aviat es tracta de sensacions, percepcions noves, coses que descobrim en una fracció de segon, perquè qualcú passi a ser el darrer de la llista.

Tothom feia vaga

Les savines, els dragons, les gavines, els corb marins estaven en plena activitat. Cabrera es veia que semblava que la podies abastar amb una mà, amb una atmosfera clara i neta. Algunes barques fluixejaven arran de la vorera. He hagut de tornar enrere perquè la meva cala preferida ja era ocupada i això que encara no era gran dia. Finalment n'he trobat una altra, he nedat amb qualque brumer que es feia el desintès, els vint minuts del ritual talasoterapèutic. De tornada encara he pogut tomar qualque munt de pedres que destorben la vista i m'ha regirat la cotxada que, el dia de sant Miquel, encara omplia la carretera del far. El teu sms m'ha commogut com els caminois en haver plogut.

na Yoko

Es va presentar vestida amb un quimono, amb un pentinat japonès, potser amb maquillatge de pólvores d'arròs. Va fascinar els condemnats que estaven en capella, i els seus botxins.
Passejàrem pels carrerons de Ciutat en una nit amenaçadora de trons i llamps, tempesta de llampugues i es va tancar al seu castell.
Jo vaig partir amb els meus cavalls de vapor cap a la selva de Quíbia.
Ara ens veiem però no ens saludam, o gairebé. Potser és que no em reconeix.

El meu Meravell

Mossèn Xamarrí partí en català però la Salve Regina fou en llatí. La vaig cantar, entre altres coses, perquè a dues passes hi havia don Pep que ens la va ensenyar a força de verdanc, just damunt l'altar major. Sé, Jordi, que el teu germà era més famós però la teva poesia m'interessava molt més que no la seva. Tot i que els crítics i admiradors tanatofílics de darrera hora se'n farien creus, per ventura no. Vaig recordar la nostra correspondència, semiclandestina, que travessava la mar, en la qual es copejaven dues dialèctiques desavinents. Se'm feren clares les imatges de nosaltres dos, asseguts dins la tomba talaiòtica excavada del teu padrí, a la fresca, agombolats per les ànimes dels nostres avantpassats, a la Clota. Isòbares, nunmulits, principi d'Arquímedes, bird-watching, misogínia, tot afegit amb el marxisme, el feminisme radical -no podia ser altrament- i Catalunya independent en el futur més o menys llunyà, en això sí que ens aveníem de ple. Ara tendràs temps de rompre la monotonia amb rajoles de València devers Cala Murada, o d'escoltar emissores d'ona curta sense interferències o de resar al Buda de Kamakura, nebot de la marededéu de Sant Salvador, de celebrat hirsutisme. Bon viatge, Meravell.