dimarts, 23 de novembre del 2010

un robatori perfecte


Suposem que us trobau en un altre país, en un control de passatgers de l'aeroport, on malavegen humiliar-vos fent-vos llevar el cinturó, les sabates i deixar les vostres pertinences en un caixonet de plàstic. Endemés us faran passar per un escàner, i en el cas que soni el xiulet, qualcú us escorcollarà com si fóssiu un Bin Laden o un Aznar. Passaran les vostres pertinences per un altre escàner i si els vaga us faran obrir la maleta. Poden trobar-hi objectes perillosos com un esprai de sabonera per afaitar-vos o bé una botelleta de gel per ensabonar-vos. L'home dels guants us dirà que això no es pot passar, potser us demani que torneu enrere a facturar la maleta o bé que deixeu a qualcú que us ha vengut a dur a l'aeroport els objectes prohibits i perillosíssims. Com és habitual anau amb el temps just i no teniu ningú conegut per entaferrar-li els objectes esmentats, aleshores simplement l'home dels guants se'ls quedarà, per ventura fins i tot són de la marca que li abelleix. Això és una escena habitual, que podeu ampliar amb ganivets, tisores, tallaungles, perfums, etc.
Fins quan suportarem aquest abús? Qualcú creu que aquests robatoris eviten actes terroristes? Era tan conscient com jo l'home dels guants de la natura del seu robatori?

dimecres, 10 de novembre del 2010

Dinar plaent


Avui he dinat amb un dels homes més tractables que conec, en Lluís Juncosa. Parla amb una correcció impecable, fent servir un llenguatge creatiu, amb una entonació modulada entre el sarcasme i la cirurgia de precisió. He estat impuntual, perquè he arribat uns minuts abans de l'hora seliejada, i ell m'ho ha retret. Li hem envelat cap a un restaurant nou, el Bri, que té com a responsable un individu amb cara de majordom balcànic. Es tracta d'un dels poquíssims restaurants de Ciutat que tenen la carta en català i qualque dia parlarem dels altres dos que hi ha, que jo sàpiga. Al local hi havia ratetes conegudes, personatges públics i fins i tot una dama se'ns ha insinuat. La cambrera era de color -negre concretament- i feia la feina amb una gran professionalitat. El menjar ha estat molt bo -una amanida amb formatge i poma, verdures amb curri i unes postres a base de poma i iogurt m'han deixat del tot satisfet- la tertúlia s'ha anat fent més diversa i no ha quedat més remei que anar a prendre cafè. Hem fet una repassada sobre coneixences mútues, temes surrealistes, anatomia humana, droga i addictes. fins que la urgència dels quefers quotidians ens ha aconsellat partir cadascú pel seu vent. Per cert, el vent ha mancat. Ja ho va dir aquell patró: seria el primer que no mancàs.

divendres, 29 d’octubre del 2010

Totonatge


Tot va començar amb la marca TCN de llenceria, banyadors i roba. De tot d'una, vaig suposar que es tractava només d'un joc amb les sigles BCN - TCN. Després vaig aclarir que feia el nom per la propietària, crec que copropietària, Toton Comella. Seguia pensant que la N només era per assemblar-se a la marca turística BCN, fins que un dia vaig entrar dins una de les seves botigues, concretament la del passeig de Gràcia de Barcelona, i li ho vaig preguntar a la dependenta. Em digué que la dona en qüestió es diu Toton Comella Noè.
Després va venir la lectura d'una esquela a La Vanguardia. Unes amigues l'havien posada per remembrar la mort d'una altra, aquesta es deia Toton, no en record els cognoms. A partir d'això em vaig posar fil a l'agulla per elaborar la teoria de les totons -és clar que també es pot fer extensiva als totons-. La cosa consistiria a diferenciar els "pijos" espanyols de la gent fina i rica catalana. Naturalment un dels requisits era l'ús de la nostra llengua, un altre que ja ve inclòs en el paquet per se és el bon gust en la roba -res de Lacoste com a alguns carrers de Madrid o d'Ovieu-, i naturalment el gest, la manera de comportar-se, hereva d'aquelles dames de l'amor cortès.
Com veieu, el llistó d'una toton és prou més elevat que el d'una "pija" espanyola o una "figuetta" italiana. Es veu que en això també ens distingim dels veïns. Visca el totonatge!

dilluns, 25 d’octubre del 2010

Benhaja la tardor


Sí, segurament perquè és quan jo vaig néixer. Sempre m'ha emocionat aquest començament de les pluges, el temps que refresca, el sol que s'empegueeix -només una mica- de l'abús a què ens sotmet durant mesos i mesos inacabables.
Ara tot és verdesca per dins garrigues i pletes. Les mèl·leres fan volades i cantúries expansives, sense poder-se'n avenir de tanta joia. La fosca arriba prest i tothom es pot refugiar a ca seva o bé anar d'amagat per camins i camades de Quíbia.
Les alzines enguany brotonen de valent, fins i tot una que en tenia de dolça i que no arriba a treure ull. Aladerns, mates, arbocers, tots parteixen excitats per la humitat.
La terra pren un color agradós i fa de bon remoure amb el motocultor. Fins i tot el meu ca sembla més animat. Esperem que sigui una tardor fecunda d'aigües i de plaers.

dimecres, 20 d’octubre del 2010

Bad manners



De vegades les males maneres amaguen un cor generós, una ment brillant, una conversa interessant. Moltes vegades les bones maneres, certa correcció, certa discreció són l'amagatall d'un cor eixut, una ment banal o una conversa farcida de tòpics.
Som ferm partidari d'estendre la bona educació, les normes de cortesia, perquè tot això ens facilita el tracte amb la resta de la Humanitat i, també en el meu cas, em permet de mantenir-hi una relació una micona distant. Però també som conscient del perill d'embolcallar dards enverinats llancívols contra la gent, en una celofana de bones maneres. Pot ser més ofensiu qualcú que t'envesteix amb el glaç de la indiferència que no un altre que fa servir un raig d'insults calents.

dijous, 7 d’octubre del 2010

Na Bielina


Aquest personatge felanitxer sempre em va produir una gran torbació. Era una dona que ja tenia una edat i anava molt pintada, vestida a la moda dels anys 40, amb falda cenyida i sabates de taló. Curiosament, tenia fama de beata, de passar-se el dia a l'església. Jo no entenia què hi feia allà, amb aquella fila que feia més aviat de cupletista, però segons deien -qui ho deia- pixava aigua beneïda. Era fadrina i vivia pel carrer de l'Abeurador que, aleshores, tenia el nom fantàstic de General Mola. Potser l'avi de Mola era felanitxer o santanyiner, perquè es deia Vidal de segon cognom.
Ignor si na Bielina té descendents, hereus o protegits. A nosaltres ens encantava el seu caminar d'ocellet amb la falda estreta i les sabates, però potser l'obra mestra era el seu maquillatge d'època. Segur que Fellini n'hagués tret profit. Qualcú trobaria una foto seva?

dilluns, 4 d’octubre del 2010

De vegades és bo de fer caure de la post


Un comentari poc graciós, un calcetí que no hi diu gens, un mot amollat sense venir a tomb, una rialla extemporània... poden ser raons, potser seria millor parlar de detonadors o catalitzadors, perquè qualcú perdi el seu encant. L'expressió "m'ha caigut de la post" és molt gràfica per definir-ho, no sé si és general o bé només es fa servir a Quíbia. Cal no haver-hi un motiu gaire concret, més aviat es tracta de sensacions, percepcions noves, coses que descobrim en una fracció de segon, perquè qualcú passi a ser el darrer de la llista.